La mà del destí (català)

-          Jason! –em va cridar la mare aquella nit, i vaig tallar la trucada. No podia dir-li que el seu fill perfecte i estudiós tenia xicota, li hauria donat un infart, a la pobra mare.

-          Què? –vaig respondre, obrint la porta de la meva habitació i traient-me les ulleres d’estudiar. Només eren les vuit i ja em deia d’anar-me’n a dormir?

-          El teu pare necessita que li portis uns documents –em va demanar, mirant-me des del menjador de la planta baixa.- Estan al seu despatx.

-          Ara els hi porto –vaig sospirar, guardant-me el mòbil a la butxaca i agafant la carpeta que el pare necessitava. Últimament treballava cada com més i em deia molt sovint que vigilés a quines noies m’apropava. Estava massa estressat i ho pagava amb mi. Estudia, estudia, estudia. Mai deixava de dir-m’ho.

   Amb el cotxe que m’havien regalat una setmana abans, pel meu aniversari dels disset, vaig arribar a la comissaria en deu minuts però, com el pare estava reunit, em vaig haver d’esperar assegut a un racó. M’entretenia mirant delinqüents entrar i barallar-se amb els agents de policia. De gran, jo estaria allà, amb ells. Volia ser com el meu pare.

-       Estàs de visita o t’han trincat? –em va preguntar, de sobte, una noia asseguda al meu costat. Semblava tenir la meva edat, amb els cabells negres com la nit i els ulls blaus com dos safirs, grans i brillants. Em va sorprendre la seva expressió: de felicitat i il·lusió, com si no hagués trencat un plat en sa vida, com si estigués contenta d’estar allà.     

-          Com? –vaig dubtar, fent que els seus llavis de color cirera formessin una corba per una de les comissures, mig rient. Les seves espatlles, nues y de pell blanca com la llet, trontollaven per contenir el riure.

-          Encantada de conèixer-te, Jason Banner –va dir, donant-me una mà prima i d’ungles pintades de negre.- Em dic Alissa. Anem junts a ciències i matemàtiques, saps?

-          De debò? –em vaig posar vermell, donant-li també la mà. Com no havia vist abans a classe una noia tan bonica?

-          Un noi com tu deu estar aquí de visita –va suposar ella, i va sacsejar la seva mà enèrgicament. Vaig veure aleshores que duia unes manilles posades. Què havia fet?- El teu pare és tinent, si no m’equivoco.

-          Però tu...? –vaig intentar preguntar-li.

-          Jason! –em va escridassar la veu del meu pare, que venia cap a nosaltres. Sense voler vaig fer un bot i em vaig sentir com si m’hagués agafat fent alguna cosa dolenta.

-          Pare... –Em vaig aixecar.- T’he portat els documents –vaig dir-li, donant-los-hi.

-          Gracies, però ara ves-te’n a casa –em va dir, enfadat, mentre m’empenyia cap a la porta.

-          Jason –va dir l’Alissa, agafant-me ben fort la mà.- Hauries de deixar la teva xicota. –Aquelles paraules em van deixar mut. Com ho sabia ella si no li havia dit res a ningú?- El seu pare està boig i et podria fer mal –va somriure, d’una forma malèvola que em va donar una esgarrifança. Era un somriure de psicòpata a punt de matar algú.- Si no fas el que et dic, moriràs.

-          Calla! –va cridar el meu pare, donant-li una bufetada i deixant la galta de la noia tota vermella.- Aquí la única boja ets tu.- I aleshores el meu pare em va mirar amb ràbia.- Ves-te’n a casa, Jason. Després parlarem.

   I jo vaig marxar, amb una sensació estranya al pit i tremolant. La seva mà... la seva fredor encara estava als meus dits. I els seus ulls, que del blau safir havien passat quasi al blanc, m’havien deixat esporuguit. De debò aquella noia estava boja? Com sabia allò de la Sara? Com sabia que el seu pare era perillós? No vaig poder evitar, quan vaig pujar al cotxe, donar voltes a les seves paraules i voler trucar la Sara per deixar-la. Encara que no ho vaig fer. Vaig tornar a casa i em vaig anar a dormir. Demà seria un altre dia.

   Em va despertar la vibració del meu mòbil sobre la tauleta de nit. El vaig agafar i vaig veure que la trucada era de la Sara.

-          Sara? –vaig respondre, mig adormit.- Què passa? Són les tres i//

-          Jason! El meu pare...

-          Què passa?! –Semblava espantada i em vaig aixecar del llit, nerviós.

-          El papà està tot borratxo i no em deixa sortir... Tinc por, Jason. Em penso que em farà mal. Em vol pegar. No vull acabar com la mamà. –El seu pare quasi havia matat la seva mare una vegada, tot i que ella va fugir poc després, deixant pare i filla sols.

-          Tranquil·la, de seguida estic allà. Vindràs aquesta nit a casa meva i demà ja veurem.

-          Dóna’t pressa –em va demanar en un xiuxiueig, penjant-me.

   Sense fer soroll, vaig sortir per la finestra de l’habitació i vaig saltar a l’arbre del jardí per baixar a terra. «Si no fas el que et dic, moriràs». Les paraules de l’Alissa seguien donant tombs pel meu cap, però no podia deixar que la Sara estigués en perill. Ajudar-la era la meva prioritat ara.

   Quan vaig arribar al pati del darrera de la seva casa, la Sara va sortir corrents, espantada, i em va abraçar.

-          Jason, gràcies a Déu que ets aquí.

-          No tinguis por, Sara –vaig somriure, mirant-la als ulls i veient que plorava.- Marxem a casa meva i parlem amb el meu pare.

-          D-d’acord –va ploriquejar, i es va eixugar les llàgrimes.

   La vaig agafar de la mà i vam començar a caminar. Ella no parava de tremolar i jo no sabia què dir-li. Només podia pensar en les paraules de l’Alissa i en els seus ulls, en la seva mà, tan freda...

   De sobte, vam sentir un fort soroll i vaig notar un gran dolor a la cama dreta. La vaig mirar i vaig veure que tenia una ferida de bala, sagnant i enorme, que no semblava de pistola. No vaig poder aguantar l’equilibri i vaig caure. La Sara cridava, horroritzada, i demanava al seu pare que no em fes mal. L’Alissa tenia raó? Moriria allà?

   Vaig mirar el pare de la Sara, que m’apuntava amb una escopeta, i, per primera vegada en ma vida, vaig tenir por. Notava com havia començat a plorar. No podia deixar de mirar els seus ulls, com els de l’Alissa quan m’havia fet la predicció. No parava de tremolar i pensar: «No vull morir. No vull morir. No vull morir!» I l’únic que no em marxava del cap era l’Alissa, amb el seu somriure de felicitat en veure’m.

Bang!

   I aquell home que em volia matar va caure sobre mi, amb un forat al pit.

   Em van mantindre a l’hospital fins que se’m va curar la cama, però em vaig quedar coix. Ja no podria ser policia. Moltes vegades em despertava al llit, tot suat i plorant, mentre escoltava dins el meu cap els crits d’horror de la Sara i les paraules de l’Alissa. L’Alissa... Mai més l’he tornada a veure. No venia a l’institut i ningú la coneixia. El meu pare no em volia parlar d’ella. Deia que era boja, que no m’havia de preocupar per ella. Però jo no la podia oblidar, a l’Alissa. Ella era la culpable de la meva desgràcia. Per la seva culpa jo era coix. Ella m’havia espatllat la vida: la Sara em va deixar, les meves notes van baixar, no vaig poder entrar a la universitat i, a més, cada dia he estat rebent missatges de l’Alissa. No importa si em canvio de número o de companyia, cada dia m’arriben els seus missatges, plens de prediccions i les seves bogeries. Sempre estic amb por. No puc tenir una vida normal. No tinc amics. No tinc cap tipus de relacions. No tinc treball... Només dedico la meva vida a buscar-la a ella, a buscar a l’Alissa. I quan la trobi, la mataré.