Sunday, July 14, 2013

La noia de la jaqueta oberta (català)



A les set del matí començo a treballar. No hi ha presa, gairebé no ha sortit el sol. Ara pica, ara recull, ara formigó, ara sua, ara el cel és blau. I a les vuit, com un raig de sol, radiant, i com l’oreig de primavera, fresca, apareix ella.
   Sempre va amb pressa i amb el seu gos, que sembla un cadellet. Obre la porta, la tanca, deixa les claus a la butxaca de la jaqueta, tota oberta, i comença a caminar amb els ulls mirant el terra. Passeja carrer amunt, passant davant nosaltres. I, encara que cap de nosaltres li diu res, puc veure com ens mira de reüll, prudent, sempre en guàrdia. Ara camina, ara para, tot seguint el ritme del seu gos.. Aquest ensuma el terra i ella para, ell ens borda i ella ens mira, ell camina i ella camina. Si triga molt, ella s’enfada. Té pressa. Espera impacient que el gos faci les seves necessitats i juga amb ell. Li diu: Corre! Anem a casa! I aquest corre, tira d’ella i aquesta corre també. Arriben a la porta i ella l’obre amb les claus. La torna a tancar i treu la corretja al gos, que surt corrents rampa amunt cap a la porta que entra a l’edifici. Ella encara no puja, està tancant la porta amb clau, i el gos va a buscar-la, bordant i fent-li coqueteries.
   Aleshores, ella surt corrents rampa amunt, perseguint el gos. Juguen i entren a l’edifici. Ja no la puc veure tot i que jo estic a la tercera o quarta planta de l’edifici en obres.
   A vegades, durant el dia, penso en ella, en la seva figura esvelta i prima, en els seus cabells llargs i marrons. Molts dies els porta recollits però, quan els porta solts i fa molt de vent, no puc evitar riure davant els seus grunyits i les seves malediccions al temps.
   Quasi sempre, ella va amb texans i samarreta, però quan va amb faldilla o vestit en fa gràcia la seva forma de córrer, vigilant no semblar barroera.
   Quasi cada dia, després d’entrar a l’edifici amb el gos, torna a sortir amb bosses d’escombraries que sembla que pesin. Camina amb pressa carrer amunt fins els contenidors, hi llença dintre les bosses amb dificultats i torna corrents a casa.
   Cinc minuts més tard, ella surt amb una motxilla a sobre, un home que sembla el seu pare i una altra noia que, com ja vaig deduir fa temps, és la seva germana. Sempre marxen corrents, pugen al cotxe i desapareixen per la carretera.
   Mirant-los, moltes vegades, em guanyo una arenga de l’encarregat.
   Si estic a temps, a les quatre la veig tornar amb els seus pares... Quina edat tindrà? Mai ho he pensat. Sembla molt adulta però no hi ha cap universitat aquí a prop. No ho sé.
   A aquesta hora sempre torna cansada però, tot i això, mai deixa de fer broma amb els seus acompanyants. I em pregunto com serà ella. Alegre, madura, cridanera, de caràcter fort,...?
   I al final de la jornada, a les sis, ella a vegades surt per anar a comprar, sola. Mai l’he vista amb amics, ni xicot, ni... res, ningú.
   Avui em toca quedar-me a baix, carregant sacs, pujant i baixant esglaons.
   A l’hora de sempre, ella surt amb el seu gos... ara veig que és una gossa. La noia sembla molt cansada. Camina pesadament i duu el cap cot, però això no és una novetat. La tinc tan a prop, a tres passes tan sols. I la seva gossa s’ha parat justament aquí, davant meu. Què faig?
-       Bon dia –li dic, i em quedo mut. Per què he dit això? Sóc burro o què? Per què havia de dirigir-li la paraula i trencar la seva rutina?
   No puc evitar baixar la mirada però, quan la torno a pujar, la veig a ella, parada i mirant-me.
-       B-bon dia –tartamudeja ella, amb una veu suau i sense moure gairebé els llavis vermells ired-lips_422_29987.jpg molsuts. Em mira amb les galtes enceses i els seus ulls. És la primera vegada que els veig, tan rodons, tan blaus, tan brillants i innocents.
   Per un moment, somric i em quedo embadalit, mirant-la. Potser sí puc fer-ho, apropar-me a ella i preguntar-li: Per què tens tanta pressa?
   Avanço un peu, aixeco una mà a la balla que ens separa i, de sobte, la seva gossa comença a bordar, fent que la noia torni a la realitat i marxi carrer amunt. Demà... potser demà, jo estigui aquí baix i ella em digui «Bon dia!» amb la mateixa alegria que quan parla amb els seus pares... Potser demà.